divendres, 9 de juny del 2017

PRÀCTICA OBSERVACIÓ DEL TEIXIT MUSCULAR 



El teixits muscular són els formadors dels músculs i els responsables dels moviments corporals. Estan constituïts per cèl·lules allargades, les fibres musculars, caracteritzades per la presencia d'una gran quantitat de filaments citoplàsmatics específics.

 Hi ha tres tipus de teixits muscular: teixit esquelètic, teixit cardíac i teixit llis. En aquesta pràctica observem el teixit esquelètic del pernil.


MATERIALS:

  • Pernil
  • Metilè
  • Microscopi
  • Bisturí
  • Pinces
  • Taula de dissecció
  • Porta-objectes
  • Cobre-objectes






El primer pas que realitzarem fou tallar amb el bisturí una petita part de pernil. El col·locarem sobre el porta-objectes, on li afegirem unes gotes del tint de metilè i el deixarem fer la seva funció durant 10 minuts.




Quan tinguérem el teixit muscular tintat, col·locarem el cobre- objectes sobre aquest i l'observarem al microscopi.







El principal objectiu d'aquesta pràctica era observar la forma de les cèl·lules que formen part del teixit muscular, que tenen una forma allargada i totes es troben al citoplasma.
Cada fibra muscular conté al seu interior un gran nombre d'estructures filamentoses de aproximadament 1 micra de diàmetre. Aquestes són les miofibril·les, les quals, a la seva vegada estan constituïdes per proteïnes en un arranjament molt exacte que es denominen miofilaments. Les miofibril·les tenen un aspecte estriat transversalment, a més són cilíndriques, contenen una gran quantitat de nuclis i tenen una gran longitud.
La proteïna que forma els filaments grossos és la miosina i la que principalment forma els filaments fins és l'actina.


Fonts d'informació:


 http://www.anatolandia.com/2013/10/caracteristicas-tejido-muscular.html

DIGESTIÓ BUCAL DEL MIDÓ 


La saliva és un líquid que es fabrica per les glàndules salivals a la cavitat bucal, dintre de la nostra boca les 24 hores del dia. Està formada principalment per aigua, sals minerals i d'unes quantes substàncies químiques que tenen funcions enzimàtiques. 
Te varies funcions però en aquesta pràctica ens centrarem en una funció específica, la digestiva. Gràcies a les ensimes que conté la saliva, al mesclar-se aquesta amb els aliments junt al mastec el transforma en el bol alimentari i aquestes ensimes s'encarreguen de iniciar la digestió dels hidrats de carboni per posteriorment, agafar l'estomac el relleu en la ruptura d'aquests. 

MATERIALS: 


  • Fehling A
  • Fehling B
  • Lugol
  • Trípode i reixeta
  • Pipeta
  • Pinça
  • Mostra de midó
  • Gradeta
  • 8 tubs d'assaig
  • Metxer d'alcohol
  • Vas de precipitats
  • Saliva
  • Termòmetre







El primer pas que realitzarem fou omplir 2 tubs d'assaig amb 1 ml o 2 ml de saliva cada un. En ells férem la prova del Fehling i del Lugol, en la que es dipositaven unes gotes de Lugol en un tub d'assaig per després ser calfat i observar si la reacció donava positiva o negativa i el mateix amb el Fehling. Com ja observarem a la pràctica passada la reacció en els dos casos fou negativa.





El següent pas que realitzarem fou omplir dos tubs d'assaig amb 2 ml o 3 ml de solució de midó en cada un d'ells. Posteriorment realitzarem la prova de Fehling i Lugol amb cada tub, afegint unes gotes del reactiu corresponen. Observarem que la reacció del Fehling fou positiva per un canvi de coloració, mentre que la reacció del Lugol fou negativa perquè la seva coloració no va variar.



Els resultats obtinguts han sigut els següents:



FEHLING
LUGOL
SALIVA
-
-
MIDÓ
-
+
SALIVA+MIDÓ+5’ EN AIGUA
+
-
SALIVA+MIDÓ+10’ EN AIGUA
+
-

L'objectiu d'aquesta pràctica era observar si en la saliva tenim algun monosacàrid o polisacàrid. 
El midó és la forma principal de la dieta de carbohidrats digestibles. La digestió consisteix en la ruptura d'una molècula complexa en una forma mes simple per a que puga ser utilitzada per el nostre cos. Una vegada descomposada aquesta molècula, l'intestí prim la transfereix al corrent sanguini, on es transportada a les cèl·lules que ho necessiten. 
La digestió del mido es un procés de diversos passos que comença a la boca. 

Fonts d'informació:

CLAMIDIA

Es la enfermedad bacteriológica más común y se transmite a través del sexo vaginal, anal y oral. Se cura con un antibiótico y la mejor prevención es el preservativo.



... se fabrican los preservativos 1 cómo se fabrican los preservativos


Castellanizado como "clamidia", y genéricamente entendido como plural ("las clamidias") para hacer referencia a Chlamydia spp., la taxonomía y nomenclatura de este grupo es un tema controvertido sobre el cual no existe un total acuerdo entre los expertos, así como tampoco la forma de contagio. Con la información disponible en la actualidad, taxonómica y sistemáticamente, el género Chlamydia incluye tres especies: C. trachomatisC. muridarum y C. suis.


Conjunctivitis, Viral; Viral Conjunctivitis




Enfermedades+Venereas+Clamidia Keviin Lokoo Kortez: Enfermedades De ...




Son parásitos intracelulares obligados de las células de los vertebrados. Al poseer esta característica escapan a menudo del sistema inmunitario. Su ciclo de desarrollo adquiere dos formas: el corpúsculo elemental y el corpúsculo reticulado o inicial, que representan la forma extracelular e intracelular del parásito respectivamente.

All Sexually Active Young Women Should be Screened for Chlamydia and ...Clamidia: Guida         





Las Chlamydiae son bacterias intracelulares, pues no poseen toda la maquinaria necesaria para su crecimiento. Este crecimiento intracelular permite a las Chlamydiae producir una infección crónica, al evitar la de la célula a la que infecta. Este mecanismo de infección crónica explica la patogenia de algunas enfermedades que producen: arterioscleriosis en el caso de la Chlamydia pneunmoniae tracoma con ceguera y salpignitis con obstrucción tubárica en el caso de Chlamydia trachomatis.




Chlamydia Symptoms, Diagnosis And TreatmentChlamydia In Women Symptoms With Pictures Learn The Signs And Symptoms ...   



       

             DETERMINACIÓ DELS GLÚCIDS

 INTRODUCCIÓ

 Els glúcids, també anomenats carbohidrats, hidrats de carboni o sacàrids, són    biomolècules compostes per carboni, hidrogen i oxigen. La principal funció en els èssers vius és el donar energía inmediata y estructural.
Poden ser simples i compostos.

Simples: Són monosacarids. Aquestos tenen poder reductor i això és degut a que no han fet enllaços en altres glúcids.

Compostos: O complexos, són polisacarids. Aquestos no tenen poder reductor ja tenen tots els carbonis enllaçats entre ells, és a dir, no tenen carbonis alfa lliures.

 MATERIALS:

  • Gradilla
  •  8 tubs d'assaig
  • Mostres: Glúcids, Fehling A, Fehling B i Lugol
  • Pinça
  • Metxero

 

A continuació es poden observar algunes imatges dels materials utilitzats:


En aquesta imatge podem observar la glucosa,
   la fructosa, la sacarosa i el midó.

En aquesta observem els recipients de Fehling A i Lugol.

En aquesta observem el Fehling B.

Per últim, en aquesta observem els 8 tubs col·locats
 a la gradeta.


En primer lloc vam col·locar a una gradeta els 8 tubs d'assaig separats en grups de 4 i vam agafar a cada un d'ells 2ml de les dissolucions problema, es a dir, glucosa, sacarosa, midó i fructosa de forma que tinguérem 2 tubs amb cada una d'aquestes dissolucions. 
A continuació, en 4 tubs de diferent dissolució realitzarem la prova Fehling de Sucres reductors, primer afegirem unes gotes de Fehling A a cada tub, a continuació de Fehling B i despres ho calfarem amb l'ajuda d'unes pinces. Després d'aquest pas, deixarem reposar el tub uns minuts i observarem el resultat obtingut. Si aquest resultat es positiu, la coloració d'aquest canvia de un color blau a roig, en canvi si aquest resultat és negatiu la coloració d'aquest no canvia. 


















Com podrem observar a les imatges següents, hi ha dos tipus de glúcids que han canviat de coloració, el segon que s'observa a la imatge, es a dir, la fructosa, i el últim que s'observa a la imatge d'esquerra a dreta, la glucosa. 
En la nostra pràctica no s'observa clarament un gran canvi de color però si es pot apreciar un xicotet canvi a la part baixa dels tubs que contenen la fructosa i la glucosa.
Per tant, la glucosa i la fructosa tenen una reacció positiva, mentre que la sacarosa i el midó tenen una reacció negativa. 






Amb la resta dels tubs, realitzarem la prova del Lugol, afegirem unes gotes de Lugol a cada tub i observarem el seu resultat. Si la reacció és positiva la coloració passarà a ser d'un color morat, en canvi si es negativa la seva coloració no canvia. 



Dels 4 tipus de glúcids, la glucosa, la fructosa, la sacarosa i el midó, sols el midó va canviar de color a una coloració color morat. Per lo tant es l'única reacció positiva, ja que el iode s'introdueix en els enllaços de la molècula. 





Com a ultim pas, férem una taula per a cada prova indicant quines molècules donen la reacció positiva i quines donen la reacció negativa. Aquest procés ens ajudarà a identificar aquestes molècules a les practiques que realitzarem pròximament. 




Fehling
Lugol
Glucosa
+
-
Sacarosa
-
-
Fructosa
+
-
Midó
-
+




Per a ampliar aquesta pràctica, vam escollir un aliment cada u per a afegir-li betadine, que és el Lugol. 




Com s'observa a les imatges, la galeta ha donat una reacció positiva amb el Lugol ja que ha canviat el color, per lo tant, dins la seva composició es troba el midó, mentre que el pernil dolç ha donat una reacció negativa, ja que el seu color no ha variat, per lo tant entre els seus components no trobem el midó.



Fonts d'informació:

Observació d'adipòcits



Observació d'adipòcits:


Les cèl·lules quue formen el teixit adipós són les anomenades cèl·lules adiposes. Aquestes són de forma redona amb un contingut molt alt de lípids. La seua característica fonamental és la seua gran capacitat d'enmagatzematge de greix en els seus vacúols.

En la pràctica que hem realitzat, hem vist cèl·lules de teixit adipós, hi hem seguit les instruccions següents:

MATERIALS:
  • Tintes( Sudan III)
  • Bisturí
  • Pinces
  • Tabla de dissecció
  • Porta Objectes
  • Cobre Objectes
  • Cansalada
  • Microscopi
  • Paper

PASOS A SEGUIR:

  1. Tallar un tros fi de cansalada amb el bisturí i la taula de dissecció
  2. Col·locar amb les pinces el tros de cansalada sobre el porta
  3. Aplicar una gota de Sudán III sobre la cansalada que tenim al porta
  4. Cobrir la mostra tintada amb el cobre objectes
  5. Amb un tros de paper retirar el tinte que sobra


Quan tinguérem tots els materials preparats per a gastar-los, vam començar la pràctica. El primer que vam fer va ser tallar un petit tros de cansalada i col·locar-lo sobre el portaobjectes, de manera que quedara ben repartit sobre aquest per poder observar-lo amb més facilitat al microscopi. Seguidament vam afegir sobre el petit tros de cansalada dues gotes de Sudan III per a poder tintar el teixit. Desprès d'aquest pas vam deixar actuar al tint durant uns minuts i desprès vam col·locar un cobreobjectes al sobre el teixit procurant que no quedaren bombolles d'aire.






Una vegada col·locat el portaobjectes al microscopi, vam observar el teixit primer amb l'augment de 4, per desprès observar-lo amb l'augment de 10, com s'observa a les dos imatges següents:








El principal objectiu d'aquesta pràctica és observar el teixit adipós i observar en ell les cèl·lules que el formen, els adipòcits. Aquest teixit es localitza principalment a la zona subcutània, encara que també es pot trobar a la zona visceral dins l'abdomen. 
Al interior de la cèl·lula observem greixos al seu citoplasma. La funció que tradicionalment se li atribueix a aquest teixit es la d'emmagatzemar l'energia, encara que també es un òrgan endocrí que produeix una gran quantitat de substàncies que tenen funcions endrocrines, es a dir, té funcions metabòliques i genera greixos per a l'organisme. Per altra banda, també s'encarrega de protegir els òrgans interns així com altres estructures més externes del nostre cos. 
El creixement d'aquest teixit es produeix per proliferació cel·lular, on aumenta el nombre d'adipòcits per divisió mitòtica o per acumulació de una major quantitat de lípids en les cèl·lules ja existents. 

Fonts d'informació:
http://www.salud180.com/salud-z/tejido-adiposo
http://www.teinteresa.es/Microsites/Pregunta_al_medico/Alimentacion/vicentelahera/tejido-adiposo_0_1229277545.html

DISECCIÓN DE RIÑON



Los riñones son un par de órganos vitales que realizan varias funciones para mantener la sangre limpia y químicamente equilibrada
 Tienen forma de alubia; cada uno más o menos del tamaño de un puño
 Se localizan cerca de la parte media de la espalda, justo debajo de la caja torácica (las costillas), uno a cada lado de la columna vertebral. Los riñones son avanzadas máquinas de reprocesamiento. Todos días, los riñones de una persona procesan aproximadamente 190 litros de sangre para eliminar alrededor de 2 litros de productos de desecho y agua en exceso. Los desechos y el agua en exceso se convierten en orina que fluye hacia la vejiga a través de unos conductos llamados uréteres. La vejiga almacena orina hasta que la libera al orinar.




Materiales utilizados: 

  • Tijeras
  • Riñón
  • Bisturí
  • Agua oxigenada 
  • Cubeta de disección
  • Pinzas
  • Pipeta
  • Tabla de disección
  • Guantes de látex



El objetivo principal de esta práctica era observar y estudiar la estructura interna de los riñones.

En primer lugar lo que hicimos es ejercer presión con la mano sobre el riñón para observar si salían alguno de los dos líquidos que estos contienen en su interior: la sangre o la orina.
Posteriormente dividimos el riñón en dos partes con la ayuda del bisturí, de manera que este quedase partido por la mitad y así poder observar mejor el interior de este.


Tras realizar este paso, pudimos ver con claridad sus tres partes más importantes: la corteza renal, encargada de cubrir todo el riñón; la médula renal, formada por unos triángulos de un color rojizo oscuro llamados pirámides; y por ultimo la parte más interna llamada pelvis renal.

A continuación, procedimos a echar unas gotas de agua oxigenada para ver cual era su reacción al actuar sobre este órgano. Pudimos ver como reaccionó debido a los desechos en la orina que contenía el riñón en su interior, entre ellos enzimas. 



Una vez desaparecieron estas pequeñas burbujas, pudimos observar las ramas de los túbulos colectores, que se pueden observar tras esta reacción con el H2O2.


Ampliación:

La mayoría de las enfermedades de los riñones atacan a las nefronas, haciendo que pierdan su capacidad de filtración. El daño a las nefronas puede ocurrir rápidamente, con frecuencia como resultado de lesión o envenenamiento. Pero la mayoría de las enfermedades de los riñones destruyen las nefronas lentamente y en silencio. Sólo después de años, o incluso décadas, el daño será evidente. La mayoría de las enfermedades de los riñones atacan simultáneamente a ambos riñones.

Las dos causas más comunes de insuficiencia renal son la diabetes y la presión arterial alta. Las personas con antecedentes familiares de cualquier tipo de problema renal también corren el riesgo de padecer insuficiencia renal.


Enfermedad renal diabética

La diabetes es una enfermedad que evita que el organismo use la glucosa, una forma de azúcar, como debería. Si la glucosa permanece en la sangre en vez de descomponerse, puede actuar como un veneno. El daño a las nefronas provocado por la glucosa intacta en la sangre se llama enfermedad renal diabética. Mantener bajos los niveles de glucosa en la sangre puede demorar o prevenir la enfermedad renal diabética. El uso de medicamentos para tratar la presión arterial alta llamados inhibidores de enzima convertidora de angiotensina (ECA) o bloqueadores del receptor de angiotensina (BRA) también retrasa o demora la progresión de la enfermedad renal diabética.


Presión arterial alta

La presión arterial alta puede dañar los pequeños vasos sanguíneos en los riñones. Los vasos dañados no pueden filtrar los desechos de la sangre como deberían hacerlo.
Un médico puede recetar medicamentos para la presión arterial. Se ha descubierto que los inhibidores de ECA y los BRA protegen los riñones incluso más que otras medicamentos que bajan la presión arterial a niveles similares. Uno de los National Institutes of Health, recomienda que las personas con diabetes o función reducida de los riñones mantengan su presión arterial por debajo de 130/80.

DISECCIÓN DE ENCÉFALO

El encéfalo es la parte del sistema nervioso central situada dentro de la cavidad craneal. Sus partes son:el prosencéfalo, el mesencéfalo y el rombencéfalo.
El encéfalo, es un órgano que no está presente en todo tipo de organismos vivos, y la ubicación no es exactamente la misma, en los seres humanos y los animales vertebrados se encuentra en la cabeza, pero otros organismos pueden tenerlo a la altura del esófago o garganta.
El encéfalo se encarga de la transacción neuroquímica, esto es el proceso con el que controlamos nuestra inteligencia, memorias a largo y corto plazo y los controles y facultades motoras del cuerpo.
 

   


Los materiales que utilizamos son los siguientes:
  • Tijeras
  • Bisturí
  • Guantes
  • Pinzas
  • Bandeja de disección
  • Cubeta de disección
  • Encéfalo

   




El objetivo de esta practica era estudiar la estructura del encéfalo, distinguir las partes que forman este órgano y estudiar cada una de ellas.


Lo primero que hicimos fue colocar el encéfalo hacia arriba, de tal forma que quedasen a la vista dos partes de este órgano: el cerebelo y el bulbo raquídeo. El cerebelo es el encargado de hacer posible que mantengamos el equilibrio, que podamos coordinar movimientos simples y complejos y, en general, que los músculos de nuestro cuerpo respondan de manera fiel y eficaz a las órdenes que emite el cerebro. Por otro lado, el bulbo raquídeo se encarga de la transmisión de impulsos de la médula espinal al encéfalo.

A la parte central de la foto
 podemos observar el bulbo
A continuación, con ayuda de las pinzas de disección, pudimos observar las membranas que cubren todo el sistema nervioso central: las meninges. 



Tras esto colocamos el encefalo hacia abajo, de manera que quedasen a la vista los diferentes lobulos y cisuras celebrales que componen el encefalo.


Después, con la ayuda de un bisturí realizamos una pequeña incisión sobre el cerebro, sin llegar a separar los dos hemisferios que lo componen. Al abrirlo pudimos observar el cuerpo calloso, que se encarga de la unión de ambos hemisferios.





Una vez visto el cuerpo calloso procedimos a dividir los dos hemisferios por completo, el llamado corte transversal del encefalo, para asi poder observar el tronco cerebral, que une el bulbo raquideo, la protuberancia y el mesencefalo, y las partes más internas.






Después pudimos observar el arbol de la vida, formado por sustancia blanca en el interior del cerebelo. 






Por ultimo, llevamos a cabo la observación de la hipofisis, la glandula que regula distintos procesos del organismo mediante la secreción de hormonas. 






Ampliación:

El cerebro es el centro de control del cuerpo. Controla los pensamientos, la memoria, el habla y los movimientos. Regula la función de muchos órganos. Cuando el cerebro está sano, funciona de forma rápida y automática. Sin embargo, cuando ocurren problemas, los resultados pueden ser devastadores.
La inflamación en el cerebro puede conducir a problemas tales como la pérdida de la vista, debilidad y parálisis. La pérdida de células cerebrales, que ocurre cuando se sufre un derrame cerebral, puede afectar la capacidad de pensar con claridad. Los tumores cerebrales también pueden presionar algunos nervios y afectar la función cerebral. Algunas enfermedades cerebrales son genéticas; en otras, como la enfermedad de Alzheimer, se desconoce la causa..
Los síntomas de enfermedades cerebrales varían ampliamente dependiendo del problema específico. En algunos casos, el daño es permanente. En otros, los tratamientos como la cirugía, medicinas o fisioterapia pueden corregir el origen de la enfermedad o mejorar los síntomas.
Etiologías más frecuentemente:
  • Encefalitis y otras enfermedades infecciosas del Sistema Nervioso Central
  • Enfermedades Neurodegenerativas
  • Lesión Medular
  • Traumatismos cráneo-encefálicos accidentes de tráfico, laborales, agresiones, etc.
  • Ictus infartos y hemorragias cerebrales
  • Tumores
  • Enfermedades neurológicas infantiles
  • Anoxia cerebral parada cardiorespiratoria, ahogamientos...